Igual que a la resta d'Europa, patim els efectes devastadors d'una ofensiva capitalista que, sota l'etiqueta de “crisi”, està saquejant els recursos públics i destruint les engrunes de drets socials (pensions, sanitat, educació) alhora que imposa la desregulació del mercat laboral i respostes xenòfobes als problemes socials.



Els partits que fins ara han governat la Generalitat de Catalunya (i que encara governen a molts ajuntaments) han plantejat polítiques neoliberals, discursos de dretes i actituds incomprensibles de resignació catalana envers les agressions espanyolistes. D'aquesta manera no és gens estrany que la dreta hagi reviscolat amb tanta facilitat. Convé no oblidar-ho.

No en va, cal recordar que el govern de Montilla (format per PSC-PSOE,
ERC i ICV-EUiA) va aplicar les retallades socials més dràstiques dels
últims anys (congelació de les pensions, retallada del 5% a empleats
públics, reforma laboral) que van portar-nos a la vaga general del 20 de
setembre passat.



Aquesta falsa esquerra és la que ha aplanat el camí a la dreta amb les
externalitzacions de serveis públics, amenaçant-nos amb el “repagament”
de la salut pública, beneint a cops de porra el pla de Bolonya i la
mercantilització de la universitat pública o aprovant una llei
d'educació sense el consens dels sindicats majoritaris.



Aquests falsos ecologistes han mimat la indústria automobilística davant
les amenaces d'ERO; són justament ells els qui van construir el túnel
de Bracons i van executar les obres de la MAT, en contra de l'opinió de
la gent del territori; els que van estar a punt de perpetrar de facto el
transvasament del riu Ebre o els que en el darrer moment van aprovar el
projecte dels laterals de la C-32 al seu pas pel Maresme per tal
d'acontentar les grans constructores i la concessionària del peatge,
Acesa-Abertis, és a dir, La Caixa, a la qual també estan a punt de
vendre una part de l'aeroport del Prat, que ara és de tots.



En comptes de plantar-se davant de l'espoli fiscal, aquests falsos
catalanistes van resignar-se amb les engrunes d'un miserable finançament
que a última hora els va obligar a emetre uns bons amb un regal del 3%
en comissions a les caixes, les mateixes caixes que ens escanyen amb les
hipoteques i especulen amb el dret a l'habitatge! Els greuges podrien
ser interminables, però el cert és que la societat catalana es troba en
un forat i cal que les classes populars catalanes reaccionem d'una
vegada.



Per aixecar el cap primer cal posar fi a la nostra dependència política,
ja que és un model caduc, que ofega les administracions públiques
catalanes i que ha afavorit un model econòmic basat no pas en el treball
sinó en l'especulació i la corrupció; no és causal que siguem el país
del 3%, dels millets i de les trames clientelistes que han segrestat els
nostres ajuntaments en benefici dels interessos privats. Després de 30
anys d'autonomisme, d'espanyolisme i espoli fiscal, cal avançar cap a la
sobirania política i fiscal dels Països Catalans.



Ara bé, la independència no pot ser una paraula buida de contingut, sinó
l'expressió democràtica d'una ruptura amb l'Estat espanyol i que,
indefectiblement, passa per la recuperació del control dels nostres
recursos en benefici de l'interès col·lectiu.



Lamentablement, les opcions independentistes que han reeixit al
Parlament han prescindit d'aspectes bàsics de la construcció nacional i
encara és difícil saber quin és el model fiscal, energètic, educatiu,
territorial o de relacions sociolaborals que proposen. Sense un programa
social i econòmic a favor de les classes populars i sense la
mobilització a peu de carrer no anem enlloc.



Calen propostes polítiques centrades en la democràcia participativa, la
defensa dels drets socials i els serveis públics, la preservació del
territori, la sobirania alimentària i energètica i l'impuls d'una
economia de proximitat, social i solidària, contra la disbauxa i
l'espoli capitalista. És en aquest punt on cal remarcar l'aposta de
l'esquerra independentista, que a través de la CUP proposa una acció
política municipalista, arrelada al territori, a les ciutats, als seus
barris i a la gent. A poc a poc, sense fer soroll, moltes persones
vinculades als moviments socials i a l'esquerra sindical del país estem
aixecant les parets mestres d'uns Països Catalans lliures i socialistes.
Per tant, a les municipals del 2011, podrem passar comptes i fer
efectiu el nostre dret de decidir des dels ajuntaments.

Juli Cuéllar

Podeu descarregar-ne el pdf:

 ElPunt - Juli Cuéllar: Passem comptes (15/12/2010) 124.60 Kb

Podeu llegir-ho a El Punt en línea:

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/345226.html