Manifest de la CUP de Mataró amb motiu de la diada de l'Onze de setembre del 2003:

Commemorem l’11 de setembre per no perdre la nostra memòria històrica, perquè els catalans i les catalanes no som ni espanyols ni francesos. L’Onze de Setembre, igual que el 25 d’abril al País Valencià són dues dates que recorden que fa tres segles vàrem ser ocupats militarment pels exèrcits francesos i castellans; que entre el 1707 i el 1715, els Països Catalans vam perdre la independència política: l’estat, les Corts, el dret, la universitat, la fiscalitat, l’ús oficial de la llengua... Des de fa tres segles, la nostra principal contradicció sociopolítica és que som una nació ocupada per dos estats, França i Espanya, que únicament han prosperat a esquenes del treball, de l’espoli fiscal i dels recursos naturals de molts pobles, com ara el nostre, sotmesos i colonitzats.

Per sort, els catalans i les catalanes comptem amb una pila d’exemples heroics de resistència a la uniformització cultural i a la depredació econòmica i ecològica.

Però avui, a Mataró, la gent del carrer, veiem com la política oficial està pervertida per interessos partidistes, que cada cop és més espanyola i que com més va més s’allunya de les nostres necessitats reals (treball, habitatge, atenció sanitària, ensenyament, cultura...).

Per a la classe política dominant només som un número, un número a les urnes, un número al compte bancari, un número, que ves per on, només acaba beneficiant a una minoria i, sobretot, a l’actual model de creixement capitalista i neoliberal que margina i exclou al 80% de la Humanitat i que és la causa del racisme i de les guerres.
Malgrat els cants de sirena dels sindicats i dels partits espanyols i autonomistes, no anem bé i les xifres ho delaten:

> Únicament el 30 % dels joves de Mataró parla habitualment en català. L’oferta de pel·lícules doblades o subtitulades en català és pràcticament inexistent als cinemes de la ciutat.

> La despesa pública social de la Generalitat de Catalunya és d’un escarransit 17,5% del PIB enfront de la mitjana del 27,7% de la resta d’Europa. Només es destina un 2,7% a ensenyament, el PIB més de tot l’Estat espanyol; i tenim el pressupost de sanitat més baix de tota la UE, de només un 4,9%.

> La precarietat i la temporalitat laboral són fenòmens estructurals del món laboral català, al qual s’hi suma una taxa de desocupació quatre punts per sobre de l’europea i el fet que el salari mínim interprofessional només equival al 40% del que es paga a Europa.

> El dèficit fiscal, només en xifres relatives al Principat de Catalunya, ronda els 1.800 euros/any per cada català.

Després de 25 anys de moderació, de prudència, de desmobilització de la societat civil, la classe política hereva de la transició, de la reforma pactada amb els franquistes, diu que amb l’actual Estatut no n’hi ha prou i que en cal un altre per sortir del forat, de la crisi en què ens trobem.

Des de la CUP, en canvi, creiem que la reforma de l’estatut d’autonomia és una enganyifa, un parany electoral, una sortida falsa a la crisi política i econòmica, totalment irrealitzable perquè els governs espanyols -del PP o del PSOE- ja fa temps que han decidit que la història democràtica d’Espanya comença i s’acaba amb la Constitució de 1978.

El problema real és la nostra submissió a un estat, opressor, com l’espanyol i al model econòmic neoliberal de la Unió Europea.

Què en podem esperar d’un estat que veta el reconeixement del català a Europa?

Què en podem esperar d’un estat que veta les seleccions esportives catalanes?

Què en pot esperar la pagesia catalana de la PAC europea?

Què en podem esperar d’un estat que el novembre vinent serà jutjat a Estrasburg per les tortures als independentistes catalans detinguts l’any 1992?

Què poden esperar les classes populars catalanes d’una UE que amb l’excusa de reduir el dèficit pressupostari es carrega els drets socials (sistema públic de pensions, ensenyament, sanitat...)?

Què en podem esperar d’un estat que recolza l’imperialisme nord-americà i l’ocupació de l’Iraq?

Què en podem esperar d’un estat que tanca diaris i que prohibeix els partits polítics i les manifestacions independentistes de bascos, catalans i gallecs?

Què en podem esperar d’una UE que no reconeix l’existència política dels Països Catalans?

D’Espanya, de la Constitució Europea i dels estatuts d’autonomia no en podem esperar res de bo; i, si som conseqüents amb els ideals de justícia i d’igualtat entre els pobles i les persones, ara i aquí, necessitem la independència.

La independència entesa com a acció política sobirana de la ciutadania d’aquest país, que lliurement decideix autoorganitzar-se per atendre a les necessitats socials de cada municipi i de cada comarca.

La independència com a projecte social que faci participar a tota la gent que treballa, que viu i conviu al nostre costat, en aquesta ciutat que també és la seva, en aquesta comarca que també és la seva i en aquesta terra que també és la seva. A tothom que vulgui comprometre’s en la transformació social i en la construcció d’un Món més digne, lliure, just i solidari.

En aquest sentit la CUP proposa impulsar una Assemblea de Regidors i Regidores i una Xarxa de Municipis dels Països Catalans com a embrions d’un poder popular català, per fer polítiques socialment necessàries i per a ésser reconeguts com a poble en exercici del dret a l’autodeterminació.

Visca la terra!

Mataró, 11 de setembre 2003