L'aigua és dels rius: rebutgem els transvasaments i el creixement especulatiu
02/06/2008
Divendres 30 de maig al vespre, a Les Esmandies - Casal de Barri, la
CUP de Mataró va organitzar una xerrada amb el títol "Defensem els
rius. Els transvasaments no són la solució" que va comptar amb la
participació d'Ester Baiges i Francesca Lamarca, membres de la
Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE).
Ester Baiges va començar recordant que la interconnexió de xarxes
(conques hidrogràfiques) que ara defensa el govern autonòmic català
(PSC-Esquerra-ICV) no és cap fet nou. Des dels anys del franquisme
ençà, periòdicament, cada 6-7 anys es planteja el transvasament del riu
Ebre –l'únic dels grans rius de la Península Ibèrica que està sota ple
control de l'Estat espanyol–. De fet, al llarg del seu curs fluvial,
l'Ebre ja pateix diversos transvasaments.
Ara fa vint anys, la consciència ecològica i la defensa del territori no van tenir prou força com per aturar el minitransvasament de l'Ebre cap a Tarragona, que lluny de cobrir les necessitats de la població tarragonines, va servir per desplegar un creixment urbanístic especulatiu sense precedents vinculat al sector del turisme de masses (Port Aventura).
A finals dels 80 i començaments del 90 la Coordinadora Antitransvasaments va ser l'entitat que va aplegar l'oposició al Pla Borrell (PSOE) i l'embrió de la PDE, de la lluita contra el Pla Hidrològic del PP i de la defensa d'una "nova cultura de l'aigua". El Pla Hidrològic del PP preveia dur aigua a Barcelona, València i Múrcia, però va ser derrotat per la mobilització popular (PDE), a nivell legal (perquè contravenia la Directiva marc d'aigües de la UE) i a les urnes (amb la derrota electoral del PP a les eleccions espanyoles de 2004).
Baiges va recordar la situació crítica en què es troben els ecosistemes naturals del Delta de l'Ebre i va reblar el clau afirmant que no hauríem de créixer més enllà de les nostres possibilitats i que en comptes de créixer il·limitadament caldria començar a plantejar-se un decreixement, perquè l'aigua no és que sigui un bé escàs sinó que la demanda és excessiva.
Francesca Lamarca va analitzar l'evolució política i el discurs públic dels darrers mesos en relació a la situació de sequera viscuda i que ha servit per tornar a justificar el transvasament de l'Ebre. La població de les terres de l'Ebre se sent molt enganyada perquè els grans partits polítics que van fer-los costat en la lluita contra el Pla Hidrològic del PP passat un temps han modificat la seva postura antitransavista. De fet, se sap que al novembre de 2007, la ministra espanyola de medi ambient, Cristina Narbona, ja contemplava transvasar l'Ebre, però que aquesta decisió es va amagar i postposar per interessos partidistes fins a després de les eleccions espanyoles de març de 2008. Durant la campanya electoral, Carme Chacón es va presentar (igual que van fer Esquerra i ICV-EUiA) com la garantia contra un hipotètic transvasament. Però el primer consell de ministres del nou govern del PSOE va trair les promeses electorals, ja que va aprovar un Reial Decret de Sequera en el qual autoritzava a les Comunitats Autònomes a decretar estats de sequera i donava llum verda a transvasar aigua del riu Ebre.
A Catalunya, amb mentides i ocultació d'informació, el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar (ICV-EUiA) va decretar la sequera i va haver de reconèixer que preveia transvasar aigua del Segre (afluent de l'Ebre) i tot seguit es va endegar una forta campanya de manipulació informativa. El conflicte governamental es va resoldre amb el pitjor dels escenaris: un acord entre els governs de Barcelona i Madrid per transvasar l'Ebre. En tot aquest procés destaca l'ús pervers del llenguatge, qualificant el transvasament com a "captació temporal d'aigua" i la instigació de l'enfrontament territorial, a base d'acusar les terres de l'Ebre d'insolidàries.
Lamarca va refusar l'acusació d'insolidaris i va recordar que la població ebrenca pateix un greu dèficit d'infraestructures i en canvi alberga en els seu territori bona part de la producció d'energia del país (nuclears, parcs eòlics, petroquímiques). Destacà que la indignació generada és molt més forta que la viscuda en els anys del PP i que això explica l'èxit de la mobilització del passat 18 de maig de 2008 a Amposta.
Finalment, va explicar que la submissió de la classe política no es pot deslligar dels interessos d'Aigües de Barcelona - AGBAR (de capital majoritari de La Caixa), que té un especial interès en l'execució de la interconnexió de xarxes i en la mercantilització de l'aigua, que lluny d'estar destinada a l'ús de boca servirà per afavorir el creixement especulatiu.
Entre les intervencions del públic es va fer esment a la situació de Mataró que actualment experimenta un creixement urbanístic que difícilment és incompatible amb els recursos hídrics propis. El creixement de Mataró se sustenta en el transvasament del riu Ter, que funciona des dels anys del franquisme. El Ter és un riu sobreexplotat i que amb prou feines conserva un cabal digne d'esment i tot fa pensar que si seguim creixent a l'actual ritme, per molt que Qutèria Guirao (regidora de medi ambient) qualifiqui d'excel·lent la gestió de l'aigua a la ciutat, la realitat és que estem consumint aigua molt per sobre de les capacitats de la nostra pròpia conca hidrogràfica, la qual cosa dóna peu a la política d'interconnexió de xarxes.
Finalment, el regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, va precisar que d'acord amb les estadístiques de consum facilitades per Aigües de Mataró SA, el sector agrícola i la pròpia ciutadania consumeix una quantitat ínfima d'aigua, que en canvi contrasta amb l'important consum de la fàbrica Procter & Gamble.
CUP de Mataró va organitzar una xerrada amb el títol "Defensem els
rius. Els transvasaments no són la solució" que va comptar amb la
participació d'Ester Baiges i Francesca Lamarca, membres de la
Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE).
Ester Baiges va començar recordant que la interconnexió de xarxes
(conques hidrogràfiques) que ara defensa el govern autonòmic català
(PSC-Esquerra-ICV) no és cap fet nou. Des dels anys del franquisme
ençà, periòdicament, cada 6-7 anys es planteja el transvasament del riu
Ebre –l'únic dels grans rius de la Península Ibèrica que està sota ple
control de l'Estat espanyol–. De fet, al llarg del seu curs fluvial,
l'Ebre ja pateix diversos transvasaments.
Ara fa vint anys, la consciència ecològica i la defensa del territori no van tenir prou força com per aturar el minitransvasament de l'Ebre cap a Tarragona, que lluny de cobrir les necessitats de la població tarragonines, va servir per desplegar un creixment urbanístic especulatiu sense precedents vinculat al sector del turisme de masses (Port Aventura).
A finals dels 80 i començaments del 90 la Coordinadora Antitransvasaments va ser l'entitat que va aplegar l'oposició al Pla Borrell (PSOE) i l'embrió de la PDE, de la lluita contra el Pla Hidrològic del PP i de la defensa d'una "nova cultura de l'aigua". El Pla Hidrològic del PP preveia dur aigua a Barcelona, València i Múrcia, però va ser derrotat per la mobilització popular (PDE), a nivell legal (perquè contravenia la Directiva marc d'aigües de la UE) i a les urnes (amb la derrota electoral del PP a les eleccions espanyoles de 2004).
Baiges va recordar la situació crítica en què es troben els ecosistemes naturals del Delta de l'Ebre i va reblar el clau afirmant que no hauríem de créixer més enllà de les nostres possibilitats i que en comptes de créixer il·limitadament caldria començar a plantejar-se un decreixement, perquè l'aigua no és que sigui un bé escàs sinó que la demanda és excessiva.
Francesca Lamarca va analitzar l'evolució política i el discurs públic dels darrers mesos en relació a la situació de sequera viscuda i que ha servit per tornar a justificar el transvasament de l'Ebre. La població de les terres de l'Ebre se sent molt enganyada perquè els grans partits polítics que van fer-los costat en la lluita contra el Pla Hidrològic del PP passat un temps han modificat la seva postura antitransavista. De fet, se sap que al novembre de 2007, la ministra espanyola de medi ambient, Cristina Narbona, ja contemplava transvasar l'Ebre, però que aquesta decisió es va amagar i postposar per interessos partidistes fins a després de les eleccions espanyoles de març de 2008. Durant la campanya electoral, Carme Chacón es va presentar (igual que van fer Esquerra i ICV-EUiA) com la garantia contra un hipotètic transvasament. Però el primer consell de ministres del nou govern del PSOE va trair les promeses electorals, ja que va aprovar un Reial Decret de Sequera en el qual autoritzava a les Comunitats Autònomes a decretar estats de sequera i donava llum verda a transvasar aigua del riu Ebre.
A Catalunya, amb mentides i ocultació d'informació, el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar (ICV-EUiA) va decretar la sequera i va haver de reconèixer que preveia transvasar aigua del Segre (afluent de l'Ebre) i tot seguit es va endegar una forta campanya de manipulació informativa. El conflicte governamental es va resoldre amb el pitjor dels escenaris: un acord entre els governs de Barcelona i Madrid per transvasar l'Ebre. En tot aquest procés destaca l'ús pervers del llenguatge, qualificant el transvasament com a "captació temporal d'aigua" i la instigació de l'enfrontament territorial, a base d'acusar les terres de l'Ebre d'insolidàries.
Lamarca va refusar l'acusació d'insolidaris i va recordar que la població ebrenca pateix un greu dèficit d'infraestructures i en canvi alberga en els seu territori bona part de la producció d'energia del país (nuclears, parcs eòlics, petroquímiques). Destacà que la indignació generada és molt més forta que la viscuda en els anys del PP i que això explica l'èxit de la mobilització del passat 18 de maig de 2008 a Amposta.
Finalment, va explicar que la submissió de la classe política no es pot deslligar dels interessos d'Aigües de Barcelona - AGBAR (de capital majoritari de La Caixa), que té un especial interès en l'execució de la interconnexió de xarxes i en la mercantilització de l'aigua, que lluny d'estar destinada a l'ús de boca servirà per afavorir el creixement especulatiu.
Entre les intervencions del públic es va fer esment a la situació de Mataró que actualment experimenta un creixement urbanístic que difícilment és incompatible amb els recursos hídrics propis. El creixement de Mataró se sustenta en el transvasament del riu Ter, que funciona des dels anys del franquisme. El Ter és un riu sobreexplotat i que amb prou feines conserva un cabal digne d'esment i tot fa pensar que si seguim creixent a l'actual ritme, per molt que Qutèria Guirao (regidora de medi ambient) qualifiqui d'excel·lent la gestió de l'aigua a la ciutat, la realitat és que estem consumint aigua molt per sobre de les capacitats de la nostra pròpia conca hidrogràfica, la qual cosa dóna peu a la política d'interconnexió de xarxes.
Finalment, el regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, va precisar que d'acord amb les estadístiques de consum facilitades per Aigües de Mataró SA, el sector agrícola i la pròpia ciutadania consumeix una quantitat ínfima d'aigua, que en canvi contrasta amb l'important consum de la fàbrica Procter & Gamble.