Una biografia d'Imma Albó reivindica la trajectòria política i literària de l'escriptor i historiador arenyenc Fèlix Cucurull

Juli Cuéllar

La
trajectòria política i literària de Fèlix Curcurull, a semblança de
contemporanis seus com Manuel de Pedrolo o Joan Fuster, ha estat
objecte d'un oblit deliberat. El 2006, coincidint amb el desè
aniversari de la seva mort, va organitzar-se una sèrie d'actes de
recordatori a la seva vila natal, Arenys de Mar. I ara, per sort, Imma
Albó n'ha fet una nova biografia que és a l'abast de tothom: Fèlix
Cucurull, 1919-1996.

Cucurull va néixer el 1919 en un entorn
familiar polititzat: el pare fou alcalde per la Lliga i el tutor de la
seva mare fou Rius i Taulet. De ben jove, va destacar jove pels seus
dots literaris, per les col·laboracions periodístiques i per
l'activisme polític, amb la creació de la Joventut Catalanista d'Arenys
de Mar, el 1931.

El 1936 s'uní a Estat Català (EC). A la síntesi Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936) (1984) explica que en el congrés celebrat els dies 21 al 24 de maig de 1936, EC considerà com a inseparables l'alliberament nacional i el social. Aquell congrés es clogué amb el cant dels Segadors i la Internacional, la qual cosa és tota una declaració de principis que refuta les acusacions de “feixisme” llançades pels sectors anarcoespanyolistes i que van comportar l'exclusió tàcita d'EC del òrgans de poder popular sorgits a partir del 19 de juliol de 1936.

Cucurull fou mestre del Consell de l'Escola Nova Unificada i, després d'un curt període de docència, fou mobilitzat per l'Exèrcit Popular de la República on va desenvolupar tasques de censura del correu de campanya i com a milicià de cultura a València. Malgrat la derrota militar, continuà la lluita en la resistència antifeixista a l'interior en els rengles del Front Nacional de Catalunya, organització que reuní militants de Nosaltres Sols!, Estat Calà i ERC i que va desenvolupar un activisme ingent fins a la caiguda de la Secció Militar (1946).

El seu compromís social i polític fou incessant. El 1968 va crear Acció Socialista Independentista de Catalunya, que dos anys després es va fusionar amb el PSAN, del qual va ser membre del seu consell directiu.

Durant els anys setanta va ser un membre destacat de l'Assemblea de Catalunya, detingut en dues ocasions. El 1976 participà en la fundació del PSC-Congrés, que tot seguit abandonà per discrepàncies amb la supeditació respecte al PSOE. Va fundar l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1977), va impulsar la Taula d'Independents de l'Esquerra Independentista, a través de la qual es pretenia crear un espai transversal i superador de l'atomització organitzativa. Va ser candidat del BEAN i regidor a Arenys de Mar (PSUC-Nd'E), va participar en les mobilitzacions de La Crida, va signar contra l'OTAN i, finalment, cal esmentar la fundació de l'Associació Josep-Narcís Roca Ferreras.

Historiador del nacionalisme d'esquerres

El franquisme va consumar la ruptura del món universitari amb els historiadors referencials d'abans de la guerra com Antoni Rovira i Virgili o Ferran Soldevila. Els treballs de Jaume Vicens Vives (Notícia de Catalunya i Industrials i Polítics) van projectar una interpretació burgesa del catalanisme, un catalanisme del “seny” i del “pacte” deslligat dels antangonismes derivats de la lluita de classes. Els sectors intel·lectuals i universitaris del PSUC, d'acord amb les seves tesis sobre la qüestió nacional i amb la política “reconciliació” que preconitzaven, van aprofitar les aportacions de Vicens Vives per a identificar barroerament catalanisme amb burgesia. En aquest sentit, Jordi Solé Tura, que més endavant fou ponent de la Constitució espanyola de 1978, va ser qui va reblar el clau amb la publicació de Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967).

Justament, en aquest context, des de fora de la universitat és on apareixen les rèpliques i les aportacions rellevants de Casimir Martí, Josep Benet i Fèlix Cucurull. Destaquen dues obres clau de Cucurull: els sis volums de la Panoràmica del nacionalisme català (escrita el 1969 i publicada el 1975 per Edicions Catalanes de París) i Orígens i evolució del federalisme català (1970, retirada de les llibreries per ordre de la censura). A la primera, va posar a l'abast un munt de textos històrics originals i situà el punt de partida de la consciència política diferencial catalana en el segle XVII. A la segona obra, va establir el lligam de continuïtat entre el republicanisme federal i el nacionalisme polític (reivindicant les aportacions de Baldomer Lostau, Domènec Martí i Julià i Josep-Narcís Roca i Ferreras).

La seva reinterpretació del període del Sexenni Revolucionari (1869-1873) va posar en evidència l'existència d'un catalanisme d'arrels populars i esquerranes anterior al tronc conservador de les Bases de Manresa (1892) i de La nacionalitat catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba. En aquest sentit, destaca la recuperació de la figura Roca i Ferreras, que va esbossar la idea dels Països Catalans i va propugnar la República Catalana. D'ell n'extragué la distinció del “patriotisme social i defensiu de les nacions oprimides contraposat al patriotisme dominador i agressiu de les nacions opressores”, que Cucurull considerà com “la primera teorització coherent de la qüestió nacional en relació amb l'internacionalisme proletari”.

Durant els anys 70 i 80, va esdevenir un referent historiogràfic alternatiu, va impartir classes d'història a la UCE i va escriure assaigs polítics divulgatius i de base històrica: Consciència i alliberament nacional (1978), El fet nacional a través de la història (1980), Catalunya nació sotmesa (1981), Llibertat per la democràcia (1986), L'autodeterminació de Catalunya (1991) i El dret a l'autogovern (1995).

Escriptor i poeta

El veto imposat pel món acadèmic i universitari a totes les persones que, com Cururull, eren considerades desafectes al règim dictatorial, el va abocar a l'activitat literària durant els anys 40 i 50, primer amb la poesia i més endavant amb la novel·la i l'assaig. La seva obra escrita és tota en català i en gran part es va publicar amb retard a causa de la censura. Tal i com ressenyen els crítics, la seva literatura és plena dels interrogants propis de l'existencialisme europeu de postguerra i remet a sentiments com la tristesa, el pessimisme o l'angoixa.

Cal destacar les novel·les L'ultim combat (1954), Només el miratge (1956) i el recull de poesia Vida terrena (1948). Va ser traduït a diversos idiomes, entre els quals destaca el portuguès. Precisament, va establir una intensa relació amb Portugal, suscitada per l'estudi del segle XVII (Guerra dels Segadors) i, sobretot, per l'amistat amb l'autor Manuel de Seabra, que el va qualificar com a un poeta da libertaçâo. Curiosament, a Portugal se'l coneix més com a escriptor que no pas com a historiador. Les seves reflexions al voltant de l'iberisme i la relació entre Catalunya i Portugal van quedar plasmades a l'assaig Dos pobles ibèrics (1956).

[publicat al setmanari Directa, núm.173, 24 de febrer de 2010]