El passat 10 de setembre, la CUP de Mataró va organitzar una xerrada a la sala de Can Palauet en la qual hi varen participar Oriol Farrés (doctor en filosofia, professor de la UdG i membre de la CUP), Xavier Safont-Tria (regidor de la CUP a l'Ajuntament de Mataró) i Julià de Jódar (escriptor).

Oriol Farrés va iniciar la seva intervenció fent una síntesi conceptual:

1.- La Nació catalana està sota el domini d'Espanya.

2.- La Ideologia de llibertat (liberal) apunta al fet que som lliures en la mesura en què no som interferits.

3.-
La tradició republicana, prenent com a base el pensament d'Aristòtil,
segons el qual la ciutadania era l'equivalent a la participació en els
afers de la República i té un ideal alternatiu de llibertat. El
contrari d'un ciutadà seria un idiota, entès com aquell qui va a la
seva i prescindeix de la col·lectivitat. La ciutadania per tant només
pren sentit en la seva dimensió pública. Farrés apuntà que des d'un
temps ençà als Països Catalans ja s'anticipen formes de República, un
exemple de la qual seria la consulta per la independència del 13 de
setembre a Arenys de Munt, que representa un assaig de procés
constituent.

4.- La negació de l'ètica republicana (citant
Maquiavel) es produeix allí on hi ha dominació social i/o absolutisme
polític extrem, que generen l'arrogància dels poderosos i la por dels
súbdits.

5.- Com fer justícia? Mitjançant l'autodeterminació ciutadana, que seria la millor manera de trencar cadenes i posar fi a la dominació. L'autodeterminació representa doncs un acte de desobediència, audàcia i força dels oprimits.

Referint-se a la consulta d'Arenys de Munt, la considerà un clar exemple d'autodeterminació ciutadana, que ha servit per posar en evidència la democràcia vigilada i sospitosa en què vivim.  Igual que en altres ocasions, ha servit per posar al descobert  les essències de l'Estat espanyol:

- La Monarquia que en tant que símbol d'unitat també és intocable. Això contrasta amb el pensament d’un altre republicà, John Milton, "L'iconoclasta" (segle XVII). Milton, en els temps de la primera revolució anglesa, deia que no hi pot haver ningú per sobre de la ciutadania ni exempt de responsabilitat i que cap rei ha de ser sacralitzat.

- L'Espanya de les autonomies, com a herència permanent del centralisme i, per tant, com a negació de la pluralitat nacional.

- L’aconfessionalitat de l'Estat, la qual impedeix la laïcitat efectiva de la ciutadania.

Abans es deia que en democràcia es pot defensar tot, ara en canvi, a l'Estat espanyol es parla d'anticonstitucionalitat o bé que es vulnera la lleialtat constitucional. Però, com a catalans i independentistes no hem de perdre de vista que en sí mateixa, la llei espanyola no és justa ni dóna lloc a dret, ja que ens imposa una situació de dominació i representa la negació de la nostra existència com a poble.

Quin pot ser el nostre projecte de país?  Farrés esbossà les línies d'una proposta en la qual situà l'autodeterminació ciutadana com a eix central i aglutinant, amb la finalitat de dur a terme una ruptura democràtica amb una transició mal feta i que passa per la consecució de la independència. L'objectiu tàctic és sumar aliances per fer una ruptura per la independència.

Cal partir de la base que la nació catalana no té amo i que pot decidir per si sola. Per tant, cal agrupar forces en un sol bloc amb un programa comú de reconeixement dels dret nacionals i que es plasmi en l'exercici de l'autodeterminació.

En relació a l'Estatut d'autonomia considerà que representa el darrer capítol de la nostra dependència respecte a l'Estat espanyol i augurà la fi de l'autonomisme ja que amb aquest sistema "no hi pot haver relació d'igual a igual amb Espanya".

Liminarment, qualificà el federalisme de malaltia senil de l'autonomisme i reblà en clau dient que qualsevol federalisme que no parteixi de l'autodeterminació és autonomisme encobert.

Finalment, acabà la seva explicació donant confiança en el projecte de futur que representa la independència. També destacà que cal fer organització i superar la mobilització reactiva i no vacil·lar alhora d'afermar espai de llibertat en aquells indrets dels Països Catalans on això sigui possible. En definitiva, cal passar de la mobilització a l'organització.

Xavier Safont-Tria digué que per a intervenir en el present cal tenir la possibilitat de decidir. Assenyalà que l'autonomisme es troba en un final de cicle i que, conseqüentment, ara cal que ens dotem d'unes noves regles de joc.

L'autèntic missatge del Tribunal Constitucional espanyol és que ells són els qui manen; si el retallen o no, això és secundari.

Tenim un problema col·lectiu de manca d'autoestima i de por. Per això, la consulta d'Arenys de Munt representa una fita històrica, perquè per primer cop mostra la feblesa de l'Estat espanyol i el fet que no som tan dèbil com pensem.

L'únic projecte ha de passar per la independència. Per assolir-la cal una estratègia comuna i un lideratge polític. En aquest sentit, l'esquerra independentista vol assumir aquests reptes. Ara bé, no n'hi ha prou amb bons propòsits. Cal definir el com. Xavier Safont-Tria apuntà la necessitat que des de la base es cedeixi la paraula al poble i es cerqui l'enfortiment de la nostra causa mitjançant la participació.

Finalment, insistí en la importància de la independència -disposar d'un estat propi- per tal de fer front a la crisi econòmica.

Julià de Jódar comparà els Estatuts amb una cursa falsa, ja que representen un poder tancat en sí mateix. En canvi, assenyalà que a Arenys de Munt comença un a cursa de debò, amb corredors nous, però que precisament per això, encara els cal entrenament i acumulació de forces. Afirmà que estem en una marató i no en una cursa de 100 metres, és a dir: Arenys de Munt per sí mateix no capgirarà l'autonomisme. És una fita important per aixecar la consciència nacional, perdre la por i recuperar l'autoestima, però no es pot obviar l'existència de forces antagòniques: un poder autonòmic botifler, cossos parapolicials i jutges corromputs.

En relació a la presència d'elements falangistes a Arenys de Munt va dir que "l'independentisme és l'acer i no l'escòria, per tant, no s'ha de barrejar amb l'escòria", en el sentit d'evitar qualsevol xoc violent.

Finalment, va fer un emplaçament a l'esquerra independentista per organitzar-se i capgirar l'actual correlació de forces. Segons va dir, l'Estat espanyol té els seus serfs als Països Catalans: els polítics botiflers de la Generalitat i, per tant, aquests polítics i el seus parlaments autonòmics han de ser escombrats.

Advertí que el problema actual de la CUP és que es manté com a una estructura difusa que encara no ha pogut o volgut fer el pas de la mobilització a l'organització. En aquest punt digué que cal prendre nota de les lliçons d'Arenys de Munt i respondre a l'actual nivell de consciència, amb la qual cosa l'esquerra independentista no hauria de defugir l'exercici del poder i hauria de fer una aposta política al respecte que impedeixi que Esquerra i CiU neutralitzin el moviment de base. Sentencià: "Cal madurar i fer un pas endavant".