Toni Delgado,

treballador del comerç del metall

Article publicat al diari digital Capgròs.cat el gener del 2008.

Una vella aspiració dels qui detenten el
poder és que la seva tasca de govern sigui reconeguda i avaluada
positivament per aquells que són governats. És la millor manera de
perpetuar-se i de salvaguardar el sistema que els sustenta. L’un sense
l’altre no són res. A redós del poder que coneixem viu molta gent sense
cap interès en què canviï la seva essència. Ja els hi va bé, tan bé com
els anava als defensors del despotisme il·lustrat la premissa “tot pel
poble, però sense el poble”. Però, la realitat és tossuda i en un món
en què la informació corre en totes direccions resulta que els
governats comencen a entreveure que allò que fa un temps va ser una
conquesta, votar cada quatre anys, ha esdevingut per a alguns, una
carta blanca, el trumfo per fer i desfer sense haver de donar massa
explicacions. Cada cop són més els governats que volen participar, i
decidir, però no pas amb un joc de cartes marcades.

És aquesta la sensació que tinc del procés participatiu articulat des
de l’Ajuntament mataroní: Una partida amb les cartes marcades que
aconsegueix implicar el 0’33% de la ciutadania, 397 de 120.000. Em
sembla molt bé que el regidor Fernández posi l’accent en destinar
recursos per a la formació dels tècnics dels consells, però potser
també s’hauria de plantejar, que per tirar endavant un projecte
d’aquest calibre els actors han de participar en el seu disseny. Un
tema difícil quan des del poder s’està acostumat a bellugar fils del
titelles i la interpretació creativa, sense fils, es veu com una
amenaça. Ben mirat la participació ciutadana a Mataró té un problema:
el 0’33%.