Juli Cuéllar,
membre de la CUP de Mataró.
Article on s'analitzen les insuficiències socials dels nous textos estatutaris.

Signaríeu la revisió d’un contracte de treball a ulls clucs només refiant-vos de les bones paraules del patró? Òbviament, signar sense llegir les clàusules de relació laboral és una imprudència. I, justament, això és el que sembla pretendre la propaganda oficial al voltant dels nous estatuts d’autonomia de la Comunitat Valenciana, de la Comunitat de les Illes Balears i de la Comunitat de Catalunya.

Poc a poc, ha anat calant la idea que l’estira i arronsa dels governs autonòmics amb el de Madrid i les picabaralles dels partits són una comèdia amb la qual cosa sembla que l’objectiu sigui cansar el personal, avorrir l’audiència fins a aconseguir el desinterès i la desmobilització. Llavors, qui gosarà protestar si els continguts dels nous textos autonòmics no satisfan les nostres expectatives col·lectives? Al pas que anem, tot sembla indicar que els catalans i les catalanes, tornarem a amagar el cap sota l’ala, resignant-nos al “què hi farem!”.

Lamentablement, és una evidència clamorosa el fet que els nous estatuts no responen als interessos de les classes populars i, en canvi, sí a la necessitat de reordenació del capitalisme espanyol i europeu. L’encaix autonòmic dels Països Catalans dins de l’Estat espanyol, afavoreix la perpetuació de l’espoli fiscal, l’extracció de recursos i riqueses naturals i la destrucció territorial. Els nous estatuts obliguen el poble català a sotmetre’s al neoliberalisme, que es desprèn de l’obediència a les lleis espanyoles i a les normes europees. Evidentment, aquesta situació només beneficia l’acumulació de riquesa a mans de les transnacionals que operen en el nostre territori.

Si us plau, feu un cop d’ull als textos que hom presenta com a un gran avenç social i comprovareu que no sols no resolen el problema de l’espoli fiscal, sinó que tampoc preveuen cap mecanisme de control popular sobre les activitats econòmiques; que enlloc es parla de reduir les jornades laborals, de repartir el treball, de garantir una renda bàsica i serveis socials públics i de qualitat per a tothom. D’altra banda, hi ha omissions que són tant o més importants que el text escrit; per exemple, acaten l’actual legislació d’estrangeria, que tothom sap que és excloent i socialment insostenible, i també ometen (és a dir, accepten) la continuïtat del treball temporal com si fos una cosa tan normal com la llum del dia.

Per això, és poc recomanable reeditar un contracte en el què la part afectada no té possibilitat d’elecció. Si a més a més, com ja hem vist, és un contracte que només beneficia a les elits i sectors benestants, seria una gran irresponsabilitat que les forces sindicals i d’esquerres el recolzessin.

Des d’una lògica de compromís social i nacional, cal reconèixer que els estatuts no són la solució sinó una part del problema, una bena que ens tapa els ulls a l’horitzó de llibertat que tot poble necessita per a sí mateix. Tanmateix, fins que el poble dels Països Catalans no vegi restituït el dret a decidir, i pugui exercir lliurement el Dret d’Autodeterminació, seguirem lamentant-nos i repetint els errors dels nostres avantpassats.

No en va, fa tres segles que la nostra sobirania fou arrabassada per la força de les armes. Fa tres segles que som víctimes d’una agressió, a voltes directa i a voltes subtil, que ha modificat la conducta col·lectiva en relació als drets nacionals. Conseqüentment, són moltes les persones que s’han resignat i adaptat a viure amb una consciència regional espanyola, negant l’existència del conflicte i generant els sentiments de por, vergonya i culpa característics dels pobles colonitzats.

L’experiència dels darrers anys, ens porta a concloure que si acceptem la submissió, sota la disfressa dels estatuts d’autonomia, i renunciem a tenir un Estat propi, en realitat estarem perpetuant la violència espanyolista i no estarem en condicions de plantar cara a la inserció dels Països Catalans dins del projecte neoliberal de la Unió Europea. De què hauran servit unes engrunes de llibertat si d’aquí un temps torna a governar el PP amb majoria absoluta? De què ens hauran servit uns estatuts i uns parlaments autonòmics que es limiten a traduir i adaptar les lleis espanyoles i les polítiques neoliberals de la UE?

En definitiva, l’autonomisme continua sent una sortida falsa. Les solucions, que només poden ser revolucionàries, passen per iniciar el camí que ens ha de portar cap a la independència. Per tot plegat, seria més sensat i desitjable començar de cap i de nou, partint de la base que sense l’exercici del Dret d’Autodeterminació estem condemnant al fracàs qualsevol temptativa de reequilibri ecològic, justícia i igualtat social que pugui sorgir en el futur.