Debat: Els residus i la incineradora de Mataró: negoci i realitat
20/11/2006
El segon debat de dissabte ha estat sobre el sempre interessant problema dels residus. Jordi Colomer, tècnic ambiental, responsable de l’informe crític sobre
l’impacte real de la incineradora de Mataró explicà que els estudis que
fins ara s’han fet generen més dubte que certeses. La incineradora
funciona des de novembre de 1994. En els tres primers estudis (des del
1995 al 1998) es detectà un increment notori de dioxines en sang en la
població exposada i els nivells d’emanacions superaven 18 cops els
límits fixats per les directives europees. A més a més, cal destacar
que no es varen prendre mostres prèvies a la posada en funcionament de
la incineradora, ja que les primeres mostres en sang daten de juny de
1995.
Si bé és cert que la implantació dels filtres (l’any 1999) va reduir
sensiblement l’imapcte, aquest segueix existint i afecta la salut
ciutadana. Els estudis oficials, però, sembla que vulguin negar aquesta
evidència. Des de 1999 el Consrci de Tractament de Residus del Maresme encarrega les monitoritzacions al Consorci Sanitari del Maresme
(Hospital de Mataró), la qual cosa suposa la inexistència d’informes
independents, perquè ambdós organismes estan presidits per la mateixa
persona: sr. Joan Antoni Baron (Alcalde de Mataró).
Segons Colomer, actualment, el problema rau que les monitoritzacions
sobre l’afectació de la incineradora no busquen allà on cal buscar. Per
exemple: no es fan anàlisis en la llet materna o en els greixos, no es
miren els nivells de càncer respecte a altres poblacions. D’altra banda
es fa un seguiment pèssim dels pacients de les mostres epidemiològiques
i es pren la població d’Arenys de Mar com si no fos una població que
també està directament afectada per la incineradora..
Finalment, destacà que la incineradora no només és un problema per a la
salut sinó que és una part del problema en la gestió sostenible dels
residus, atès que competeix amb la recollida selectiva. La planta de
tractament mecànic biològic que s’instal·larà al costat de la
incineradora, a semblança dels ecoparcs de Barcelona, té com a
finalitat preparar els residus per ser cremats a la incineradora, tot i
que prèviament –per complir la normativa de residus- es realitzi un
procés anecdòtic de “valorització enrgètica”. Per tant, és evident que
aquest sistema desincentivarà la recollida selectiva i la
corresponsabilització ciutadana. Tant la incineració com la
metanització (planta de Granollers) són processos costosos i que
requeireixen una forta inversió tecnològica que reverteix en les
transnacionals i, a més a més, deixa en l’aire la sospita d’un possible
finançament irregular de partits polítics i municipis.
Òscar Pérez, membre del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius –adherit a la Federació d’Ecologistes de Catalunya–,
va reforçar la idea que la incineradora és una planta finalista
(d’eliminació de residus, igual que un abocador), però no pas una
planta de “valorització d’energia” com pretenen algunes administracions.
El 2005, a tot Catalunya es van produir 4,5 milions de tones de residus
municipals. El 80 % dels residus anaren a parar a abocadors o
incineradores. Al Maresme 230.000, de les quals 170.000 anaren a parar
a la incineradora de Mataró. D’altra banda, cada cop generem ,és
residus (+45% en l’última dècada, quan l’increment demogràfic no ha
arriba més enllà d’un 15%). Aquestes dades demostren que no s’està
desplegant la recollida selectiva amb l’excusa de “no emprenyar el
ciutadà”, per tant s’està incomplint la llei reguladora de residus.
El problema més greu dins dels residus és el dels envasos. La llei d’envasos (aprovada en època del PP)
ha permès a la indústria envadsadora desprendre’s de la
responsabilitat dels residus que genera, mitjançant el pagament
d’una taxa als consorcis municipals en funció de la quantiat que
recullen. La trampa rau en el fet que només es recull de l’ordre del
30% del total, la qual cosa permet als envasadors un estalvi (frau) del
70%.
Des del CEPA reclamen polítiques destinades a promoure la
consciència i la responsabilitat ciutadana per tal de tibar la corda i
obligar a la indústria a corregir l’actual situació.
El residu mínim pot ser un sistema útil que corresponsabilitza
l’administració i el ciutadà – que ja funciona amb èxit a Molins
de Rei, Pallejà, Castellbisbal o El Papiol– perquè: redueix residus,
priotitza la separació en origen de la brossa orgànica, fa una
recollida selectiva del 100% (plantes de triatge i compostatge), és un
model clar pel ciutadà (4 contenidors -paper, vidre, orgànic i
inorgànic- o bé porta a porta). El residu mínim té com a finalitat:
100% de recollida selectiva, priorització de la fracció orgànica, 100%
de selecció d’envasos, minimització de costos, i un resultat d’entre el
50-70% de recuperació efectiva en comptes del percentatge del model
estàndard de Mataró (inferior al 30%).
Mataró no només no fa els deures sinó que els defuig. El nivell de
recuperació de residu per habitant i dia a Mataró és de 30 grams,
mentre que a poblacions com Arenys de Munt, Argentona o Vilassar de
Mar, on s’han implantat sistemes de recuperació efectius com el porta a
porta s’arriba a la xifra de 300 grams per habitant/dia. Tot plegat
posa en qüestió l’actual política municipal de residus i la feina que
caldrà fer per desenvolupar una alternativa, que aparqui el
negoci i s’implanti a partir de la participació, la implicació
ciutadana i la informació permanent de l’Administració.
l’impacte real de la incineradora de Mataró explicà que els estudis que
fins ara s’han fet generen més dubte que certeses. La incineradora
funciona des de novembre de 1994. En els tres primers estudis (des del
1995 al 1998) es detectà un increment notori de dioxines en sang en la
població exposada i els nivells d’emanacions superaven 18 cops els
límits fixats per les directives europees. A més a més, cal destacar
que no es varen prendre mostres prèvies a la posada en funcionament de
la incineradora, ja que les primeres mostres en sang daten de juny de
1995.
Si bé és cert que la implantació dels filtres (l’any 1999) va reduir
sensiblement l’imapcte, aquest segueix existint i afecta la salut
ciutadana. Els estudis oficials, però, sembla que vulguin negar aquesta
evidència. Des de 1999 el Consrci de Tractament de Residus del Maresme encarrega les monitoritzacions al Consorci Sanitari del Maresme
(Hospital de Mataró), la qual cosa suposa la inexistència d’informes
independents, perquè ambdós organismes estan presidits per la mateixa
persona: sr. Joan Antoni Baron (Alcalde de Mataró).
Segons Colomer, actualment, el problema rau que les monitoritzacions
sobre l’afectació de la incineradora no busquen allà on cal buscar. Per
exemple: no es fan anàlisis en la llet materna o en els greixos, no es
miren els nivells de càncer respecte a altres poblacions. D’altra banda
es fa un seguiment pèssim dels pacients de les mostres epidemiològiques
i es pren la població d’Arenys de Mar com si no fos una població que
també està directament afectada per la incineradora..
Finalment, destacà que la incineradora no només és un problema per a la
salut sinó que és una part del problema en la gestió sostenible dels
residus, atès que competeix amb la recollida selectiva. La planta de
tractament mecànic biològic que s’instal·larà al costat de la
incineradora, a semblança dels ecoparcs de Barcelona, té com a
finalitat preparar els residus per ser cremats a la incineradora, tot i
que prèviament –per complir la normativa de residus- es realitzi un
procés anecdòtic de “valorització enrgètica”. Per tant, és evident que
aquest sistema desincentivarà la recollida selectiva i la
corresponsabilització ciutadana. Tant la incineració com la
metanització (planta de Granollers) són processos costosos i que
requeireixen una forta inversió tecnològica que reverteix en les
transnacionals i, a més a més, deixa en l’aire la sospita d’un possible
finançament irregular de partits polítics i municipis.
El residu mínim com a alternativa
Òscar Pérez, membre del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius –adherit a la Federació d’Ecologistes de Catalunya–,
va reforçar la idea que la incineradora és una planta finalista
(d’eliminació de residus, igual que un abocador), però no pas una
planta de “valorització d’energia” com pretenen algunes administracions.
El 2005, a tot Catalunya es van produir 4,5 milions de tones de residus
municipals. El 80 % dels residus anaren a parar a abocadors o
incineradores. Al Maresme 230.000, de les quals 170.000 anaren a parar
a la incineradora de Mataró. D’altra banda, cada cop generem ,és
residus (+45% en l’última dècada, quan l’increment demogràfic no ha
arriba més enllà d’un 15%). Aquestes dades demostren que no s’està
desplegant la recollida selectiva amb l’excusa de “no emprenyar el
ciutadà”, per tant s’està incomplint la llei reguladora de residus.
El problema més greu dins dels residus és el dels envasos. La llei d’envasos (aprovada en època del PP)
ha permès a la indústria envadsadora desprendre’s de la
responsabilitat dels residus que genera, mitjançant el pagament
d’una taxa als consorcis municipals en funció de la quantiat que
recullen. La trampa rau en el fet que només es recull de l’ordre del
30% del total, la qual cosa permet als envasadors un estalvi (frau) del
70%.
Des del CEPA reclamen polítiques destinades a promoure la
consciència i la responsabilitat ciutadana per tal de tibar la corda i
obligar a la indústria a corregir l’actual situació.
El residu mínim pot ser un sistema útil que corresponsabilitza
l’administració i el ciutadà – que ja funciona amb èxit a Molins
de Rei, Pallejà, Castellbisbal o El Papiol– perquè: redueix residus,
priotitza la separació en origen de la brossa orgànica, fa una
recollida selectiva del 100% (plantes de triatge i compostatge), és un
model clar pel ciutadà (4 contenidors -paper, vidre, orgànic i
inorgànic- o bé porta a porta). El residu mínim té com a finalitat:
100% de recollida selectiva, priorització de la fracció orgànica, 100%
de selecció d’envasos, minimització de costos, i un resultat d’entre el
50-70% de recuperació efectiva en comptes del percentatge del model
estàndard de Mataró (inferior al 30%).
Mataró no només no fa els deures sinó que els defuig. El nivell de
recuperació de residu per habitant i dia a Mataró és de 30 grams,
mentre que a poblacions com Arenys de Munt, Argentona o Vilassar de
Mar, on s’han implantat sistemes de recuperació efectius com el porta a
porta s’arriba a la xifra de 300 grams per habitant/dia. Tot plegat
posa en qüestió l’actual política municipal de residus i la feina que
caldrà fer per desenvolupar una alternativa, que aparqui el
negoci i s’implanti a partir de la participació, la implicació
ciutadana i la informació permanent de l’Administració.