Dijous 21 de novembre, al Casal El Teler de Mataró, s'ha presentat  “L’anarquisme, fet diferencial català” amb el seu autor, Xavier Diez, especialista en la història de l’anarquisme.

Xavier Diez ha explicat que és un llibre d’assaig breu amb el qual ha volgut posar fi al silenci i al menyspreu de l’anarquisme  imposat pel discurs historiogràfic oficial, que sense cap rigor identifica els anarquistes amb “rebels primitius” (tesi de Hobsbawm) i amb la violència.

La memòria àcrata incomoda tant a les classes benestants com a l’esquerra institucional, ja que és una evidència històrica que el 1936 va funcionar una societat sense caps ni amos que no encaixa amb els seus esquemes.

En aquest sentit, en el seu llibre Diez fa una rèplica al projecte polític de Vicens Vives, que a “Notícia de Catalunya” va construir ideològicament, d’acord amb els cànons de l’Opus Dei, el relat de la Catalunya oficial (burgesia), segons el qual som el poble amant del seny, l’ordre, el treball i el pacte.  Aquest relat també ha influït en les classes subalternes , que ha assumit com a negatius dos aspectes determinants per comprendre la nostra història col·lectiva:  la propensió a la revolta i la incapacitat dels catalans de relacionar-se amb el Minotaure (poder).

Justament, d’aquí es desprenen una sèrie de valors llibertaris de llarga durada, que Diez identifica com a un corrent tel·lúric en la història de Catalunya: igualtat, no acceptació de l’autoritat arbitrària, llibertat de pensament, poc respecte pel sagrat, rebuig dels lideratges i les jerarquies, tradició assembleària i d’autoorganització.

Aquests factors vénen marcats per unes circumstàncies concretes, que en el cas català estan determinades per la pressió dels imperialismes espanyol i francès, la qual cosa explica la naturalitat del lligam establert entre el resistencialisme català i l’internacionalisme, que en la segona meitat del segle XIX s’expressa a través de l’anarquisme.

Durant el torn de debat les persones assistents van plantejar diversos aspectes relacionats amb l’anarquisme: el lligam i les contradiccions entre l’individualisme i el col·lectivisme, el qüestionament de l’Església com a estructura de dominació que usurpa i jerarquitza la necessitat de transcendència i d’espiritualitat de les persones, i l’oportunitat de la independència per posar en pràctica els plantejaments llibertaris.

Precisament, en la referència al procés independentista, Diez va considerar que més enllà dels greuges que es puguin adduir, el conflicte Catalunya/Espanya és la plasmació d’un xoc de cultures polítiques diferenciades i, per tant, proposa que la independència es plantegi de forma prioritària com a una lluita per la supervivència democràtica enfront a la dictadura espanyola.