Quan manquen pocs dies perquè el ple municipal aprovi les Ordenances fiscals i el pressupost del 2014, la CUP ha obert un debat públic sobre la il·legitimitat del deute financer contret per l’Ajuntament de Mataró.

Cada minut que passa l'Ajuntament de Mataró paga 20€ d'interessos bancaris (28.000€ cada dia). Per escenificar-ho, durant l'acte cada minut una màquina destructora ha engolit una reproducció d'un bitllet de 20€.

A Mataró cada cop paguem més en concepte d’IVA i IBI, però en canvi cada cop rebem menys serveis. Això succeeix perquè les grans fortunes i les grans empreses  (per exemple: Abertis, bancs, empreses de telefonia, etc.) no paguen el que haurien de pagar i, sobretot, perquè paguem 28.000 euros al dia que van destinats a eixugar els interessos bancaris, és a dir al deute financer. El deute s’ha disparat i, de fet, Mataró està molt per damunt de la mitjana de Catalunya, la qual cosa fa que any rere any s’elaborin uns pressupostos clarament antisocials.  Aquesta situació es veu agreujada amb l’endeutament de les empreses PUMSA, Gintra, Prohabitatge i EPE Tecnocampus.

Per aquests motius i davant la urgència d’iniciar un debat ciutadà, dimecres 4 de desembre, al casal de barri de Les Esmandies , la CUP va organitzar un acte amb Daniel Blasco i Javi Lechón de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute.

Daniel Blasco i Javi Lechón van remarcar que el deute ni és públic ni és legítim. La situació actual és una conseqüència de les polítiques aplicades amb l’excusa de la crisi i que han servit perquè el gruix del deute, que era privat, hagi estat “nacionalitzat” mitjançant rescats com el de la banca. El deute no és una casualitat sinó que respon a unes polítiques destinades a transferir al capital la riquesa generada per les classes populars. De manera que el bé comú no sols es veu forçat a assumir un deute que no li correspon  sinó que a sobre ha d’aplicar mesures d’austeritat i desposseïment del conjunt de la població (retallades, reducció de pensions, reformes laborals, privatitzacions, abaratiment de salaris, etc.). Totes aquestes polítiques únicament beneficien el capital i condueixen cap a una major concentració de la riquesa.

Per bé que en la nostra societat hi ha la idea que “els deutes sempre es paguen”,  els membres de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute van plantejar la possibilitat de qüestionar el deute financer contret per les administracions públiques, no pas amb els proveïdors, sinó amb les entitats financeres. En aquest sentit van argumentar l’existència de diversos fonaments  i  també de mecanismes de dret internacional que contemplen la nul·litat i l’impagament dels deutes: vicis de consentiment (corrupció del contractant, coercions i amenaces, incompetència...) i causes il·lícites o immorals. Van citar les encícliques de papals a favor de la condonació del deute als països del Tercer Món i, sobretot, dos exemples recents d’impugnació del deute: Argentina (2001) que va forçar una moratòria i una reducció del 45% del deute i Equador (2008) quan el president Correa va impulsar una auditoria pública i va recomprar el deute al 28% del seu valor que li ha permès invertir en polítiques socials.

En qualsevol dels casos cal obrir un debat social, ja que és evident que el deute actual que arrosseguem municipis com Mataró perjudica a la població i no respon a cap lògica de benefici i/o interès col·lectiu. Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute animen a crear una massa crítica, per denunciar qüestions concretes com el tracte usurer dels préstecs ICO destinats al pagament de proveïdors o la dilapidació de recursos públics en mans dels serveis externalitzats.  Per aconseguir-ho,  reclamen un canvi de paradigma que posi fi a l’economia basada en l’endeutament i que s’impulsi el control ciutadà sobre les decisions que es prenen i afecten a les nostres vides. Conseqüentment, proposen que s’entengui el pressupost municipal com a una qüestió política que afecta a tota la ciutadania, que no podem deixar de forma exclusiva en mans dels polítics. Per això cal més participació ciutadana i exigir més transparència a l’administració, de manera que tothom pugui entendre i qüestionar què es fa amb els nostres diners públics. 

La CUP va anunciar que tornarà a presentar al·legacions a les ordenances fiscals en la línia d’avançar cap a una fiscalitat més progressiva, i que continuarà impulsant propostes de municipalització amb control social de serveis públics que ara estan en mans d’empreses privades (per exemple: la grua municipal). Per últim, es va comprometre a impulsar la creació d’un Observatori Ciutadà, com a espai obert, participatiu i independent dels partits, per tal de dinamitzar el debat sobre la il·legitimitat del deute i per a construir una consciència col·lectiva favorable a una alternativa democràtica que posi fi a la deutecràcia.

Finalment, les intervencions del públic van posar de manifest els estrets lligams entre la banca i els governs, que en el cas espanyol, estan directament relacionats amb l’estructura heretada del franquisme, que va deixar-nos un pòsit d’incultura, d’escassa participació i de corrupció que encara perdura. Justament, en el capítol de la corrupció, es va destacar que  el problema no és tant els qui han fotut mà a la caixa sinó els diners que no arriben a la caixa, la qual cosa té molt a veure amb les polítiques econòmiques neoliberals aplicades pels successius governs del PSOE, PP i CiU.