El model lingüístic de la nova Catalunya (dels nous Països Catalans) que des de la CUP proposem s’ha de bastir tenint present el nou context sociolingüístic i sociocultural de la Catalunya del segle XXI, en el qual, a més del català i del castellà (i del francès al nord), conviuen moltíssimes llengües més.

En primer lloc, fem una aposta clara per tal que el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia, i com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua, l’única llengua oficial. Aquests arguments són també vàlids per a l’occità a la Vall d’Aran.

Aquesta oficialitat única del català no impedeix, però, que considerem que en aquesta nova Catalunya (en aquests nous Països Catalans) uns dels objectius com a país no sigui el de treballar pel plurilingüisme dels nostres ciutadans.

Un plurilingüisme que ha tenir el català com a llengua de referència, però que no ha d’oblidar ni el castellà –llengua amb la qual molts ciutadans d’aquests país tenen lligams afectius i llengua que ens permet comunicar-nos amb una part important del món–; ni el francès –per raons molt similars a les anteriors, especialment al nord de Catalunya–; ni, evidentment, l’anglès –la llengua realment internacional avui en dia–; ni les llengües que provenen de la nova immigració –un patrimoni que ens permetrà tenir ciutadans que, pel capbaix, poden arribar a saber quatre o cinc llengües.

Valorar i gestionar la diversitat lingüística com a riquesa i no com a problema ha de ser un dels arguments que, com a societat, hem de saber explicar, practicar i exportar. És el valor afegit que els catalans podem aportar a un món que massa vegades tendeix a la grisor de la uniformitat.

Per tant, els nostres objectius com a país, i que s’haurien de vehicular, principalment, mitjançant el sistema educatiu són: transmetre la llengua històrica del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com per a les que la tenen com a segona, tercera o quarta; potenciar pautes d’ús lingüístic favorables al català; garantir un òptim coneixement del castellà, llengua amb la qual bona part dels catalans tenen un relació afectiva; garantir el coneixement de, com a mínim, una llengua internacional; fer polítiques de manteniment actiu de les llengües procedents de la immigració; afavorir una educació intercultural que ens permeti valorar allò que ens aporta la persona que ve de fora; tractar la llengua com una eina que facilita la cohesió social; i entendre-la també com l’element clau que permet l’accés crític a la informació dels ciutadans i de les ciutadanes.

I tot això ho volem:

1). Perquè no volem que cap jutge triat a dit, que no coneix la realitat catalana, pugui decidir sobre com es gestionen, democràticament, les llengües en el nostre país.

2). Perquè volem un país en què el català tingui els mateixos drets (i que es generin els mateixos deures) que l’espanyol té a Madrid, que el francès té a París o que l’italià té a Roma.

3). Perquè un cop independent una part del país, aquesta ha de defensar internacionalment i amb tots els mitjans possibles la unitat del català i ha d’ajudar a les organitzacions que treballen per la llengua a la Franja, a la Catalunya del Nord, a l’Alguer, al País Valencià i a les Illes (tot esperant que aquests territoris s’incorporin a un projecte comú de Països Catalans).

4). Perquè no hauríem d’anar donant explicacions pel món què és això del català; de la mateixa manera que un neerlandès no ha d’explicar per què la seva llengua no és una variant de l’alemany.

5). Perquè en una Catalunya independent es produiria el canvi de xip necessari per potenciar l’ús de la llengua: no caldria explicar per què un immigrant ha d’aprendre català, no hauríem d’exigir que l’etiquetatge fos en català perquè ja ho seria d’entrada per poder vendre un producte a Catalunya (com passa arreu del món), perquè l’existència d’un estat legitima una llengua i la política, a voltes invisible, que hi va associada...

6). Perquè ens podríem sentir prou forts com a comunitat lingüística per gestionar la nostra diversitat lingüística: el castellà continuaria ensenyant-se (i, segurament, s’hauria de fer millor perquè perdria la seva omnipresència social i amb un ensenyament adaptat a la realitat sociolingüística de cada zona del país) i les llengües procedents de la nova immigració, si més no les majoritàries, haurien de tenir també un espai a l’escola i als mitjans de comunicació.

7). Perquè les escoles estrangeres que s’instal·len a Catalunya haurien de respectar la presència del català (ara hi ha escoles i alumnes que, tot i estudiar a Catalunya, no fan ni un borrall de català, però sí d’espanyol, perquè és la llengua de l’Estat).

8). Perquè la presència de la llengua als organismes internacionals seria immediata.

9). Perquè no hi ha cap altra comunitat lingüística a Europa amb un nombre tan alt de parlants i amb un ús a tots els àmbits de la societat que no tingui estat propi.

10). Perquè no volem conviure amb els qui no respecten la diversitat i amb els qui consideren que la seva llengua i la seva cultura són millors que les nostres llengua i cultura.

I, per últim, perquè no volem desaprofitar aquesta oportunitat que ens dóna la història de crear un estat, de cap i de nou,  que sigui model al món de gestió de la diversitat i de tracte de les minories, començant, és clar, per l’occitana, i que tingui com un dels seus objectius constitucionals el poliglotisme dels seus ciutadans, tenint clar, però, que la llengua de cohesió social haurà de ser la catalana (o l’occitana a l’Aran)... 

CUP Mataró, 23 abril 2016