El poder utilitza el terme 'cohesió social' per rentar-se les mans

El dijous 16 d’abril, el sociòleg i professor de la UAB, José Adelantado, va participar en una xerrada organitzada per la CUP titulada “Desmitificant la cohesió social”.

El local de l’Associació de veïns de Cerdanyola es va omplir de gom a gom en un acte que va comptar amb el debat i la participació de diverses persones.

La cohesió social és una paraula de moda en el discurs de polítics, alts funcionaris de l’administració, la mateixa Unió Europea, l’OCDE, la CEPAL a l’Amèrica Llatina... Però, exactament quan tota aquesta gent parla de “cohesió social”, què ens volen dir i per què l’utilitzen?

El concepte de 'cohesió social' remet als vincles socials, al sentiment de pertinença, als valors compartits, la unió del teixit social basat en la reciprocitat, la integració social, l’estabilitat, la confiança entre els ciutadans i l’administració, l’equitat, la dignitat, la participació...

La cohesió social és una paraula políticament correcte que serveix per ocultar el conflicte social existent.

La paraula 'cohesió social' apareix entorn l’any 2000 per evitar parlar de pobresa-riquesa, inclusió-exclusió o igualtat-desigualtat.

Defensar, des del poder, la cohesió social no genera crispació social, d’aquesta manera s’aconsegueix un ampli consens per evitar qüestionar el desmembrament de l’estat del benestar sota l’impuls d’una economia de mercat clarament neoliberal.

Tot seguit, la Unió Europea ha vinculat, al seu discurs, la necessitat i la condició prèvia d’obtenir la cohesió social per assolir la competitivitat i el creixement econòmic. Contradictòriament però, l’aparença d’aquest discurs no lliga amb el seu model econòmic fragmentador i excloent (precarització dels mercats de treball, dificultat d’accés a l’habitatge, retallades en sanitat, atur, pobresa, exclusió...).

En realitat el poder utilitza el terme “cohesió social” com a sinònim d’ordre social davant el conflicte i les desigualtats creixents.

L’estat es desentén del conflicte social, esquiva la política fiscal dels impostos per redistribuir de la riquesa de forma real, per, tot seguit, traspassar aquesta responsabilitat a l’àmbit local a través de la solidaritat entre veïns i comunitats (barris, esglésies, associacions...).


D’aquesta manera, l’Estat espanyol no assumeix les seves responsabilitats en el benestar dels ciutadans, i aquesta responsabilitat es trasllada als mateixos individus.

Així veiem com “la cohesió social” acaba essent un regulador sistèmic que permet gestionar l’ordre social sense posar en qüestió la desigualtat creixent que l’actual model econòmic neoliberal provoca.

Anem amb compte, doncs, perquè quan des del poder es parla de “cohesió social” és només un subterfugi de l’ordre social i el desmembrament de les polítiques socials justes.